(Foto: ustoday.com)

Un cicle de conferències d’aquest més de març de l’Ateneu Barcelonès proposava una pregunta suggerent i provocadora amb el títol de: “La guerra, la diplomàcia del feble?“. La qüestió de fons ens ajuda a situar i entendre el context i la magnitud de la visita del president Obama a Cuba.

Si la resposta tradicional de la política exterior nord-americana, davant un conflicte amb un estat tercer, era en clau militar: s’enviaven tropes, s’envaïen estats sobirans; es promovien cops d’estats i dictadures allà on hi florien democràcies… la doctrina Obama (imprescindible i molt recomanable l’article slow de Jeffrey Goldberg)… ha mutat l’ADN i l’ànima amb que els Estats Units s’aproximen als afers internacionals en un conflicte entre desiguals (elefant vs. formiga, per exemple) la resposta i la solució no passen l’ús de la força, ni la imposició, sinó per l’alteritat, la intel·ligència inclusiva i la seducció. Cuba i Iran exemplaritzen el nou paradigma.

Obama amb Cuba ha trencat -amb la mateixa intel·ligència i força moral- un dels tabús més rellevants i intocables de la política nord-americana: “Cuba” no es toca. Deixem-la al “congelador“.

D’ençà que la tot poderosa Cambra de Representants va aprovar el bloqueig (1960 i 1962), amb la vigilància permanent de l’influent Comitè d’Afers Exteriors del Senat; fins a 3 presidents han intentat superar seriosament el capítol cubà. Tots van topar amb l’oposició i el boicot d’actors interns poderosos:

  • els líders de la comunitat cubana establer-ta a l’exili de Miami, que influïen en els respectius establishment demòcrata i republicà perquè l’afer de l’illa continués en un cul de sac;
  • la tradició més encarcarada del Departament d’Estat i el servei diplomàtic, que amb els vells falcons del Departament de Defensa s’oposaven a qualsevol gest de distensió;
  • i fins i tot els serveis secrets, feien fracassar intents d’aproximació.

Obama es veu amb força de vèncer aquestes resistències internes i de la ma de les forces econòmiques, d’un canvi generacional a la Florida i implicant actors institucionals i polítics capaços d’enfrontar-se a les respectives velles guàrdies demòcrates i republicanes, és capaç de preguntar-se amb naturalitat “si 50 anys de bloqueig no han funcionat, perquè no intentar una alternativa -on tots els actors puguin guanyar?”.

El marge d’actuació del president no és simbòlic, però l’actor principal i necessari per suspendre l’embargament continua sent la Cambra de Representants -i amb poques previsions realistes de canvi de majories a la vista. Tot i això Obama s’emporta al viatge i dona protagonisme a congressistes, senadors i diplomàtics contraris a adoptar més mesures aperturistes que facilitin la transició. Amb aquest gest vol implicar als crítics i als que dubten alhora d’analitzar les conseqüències dels respectius posicionaments i vots -a curt i mitjà termini- en la vida quotidiana dels cubans.

Avui només l’extrema radicalitat, que sobrevola les primàries republicanes, s’oposa a avançar l’escenari de resolució del conflicte cubà. Cada cop hi ha menys obstacles perquè l’estratègia negociadora avanci cap a un escenari de fi de l’embargament a canvi de la garantia dels drets polítics -llibertat d’expressió, pluralisme polític, llibertat de premsa, amnistia als represaliats…

Com amb la reforma sanitària, amb Cuba Obama ha arribat més lluny com mai abans havien arribat els seus predecessors.

L’Administració Obama ha transformat el tradicional realisme unipolar -ara copiat per Putin- de la política exterior nord-americana per un retorn a un internacionalisme multilateral. L’afer Cuba requeria intel·ligència i horitzontalitat diplomàtica. Obama i Bergolio comparteixen referents cultuals, ideològics i missió. Mai abans hi havia hagut tanta sintonia entre Washington i el Vaticà. Allò que fou un handicap pel candidat JFK, avui és un actiu. Fidel Castro havia deixat escrit a principis dels 70 que “només amb un president de color a la Casa Blanca i un jesuïta al Vaticà era imaginable una solució al conflicte Cuba- EEUU“.

La Diplomàcia Vaticana -Pietro Parolín, Secretari d’Estat vaticà influent i amb llarga trajectòria i coneixement a Latam; Jaime Ortega, l’arquebisbe de la Habana i el propi Papa Bergolio- ha compartit l’impuls discret amb el president Obama, el Secretari d’Estat Kerry i Kenneth Hackett, l’enviat dels Estats Units a Roma.

No és casualitat que uns dels primers agraïments d’Obama en la conferència conjunta amb Castro – del dilluns 22 de Març – s’adrecin al Vaticà.

El president Castro mostra obertura de zoom actitudinal, ideològic i de lideratge estadista quan defensa “hem aprendre a conviure amb les nostres diferències“; però aquest zoom es tanca de manera automàtica quan els periodistes nord-americans li pregunten pels presos polítics:

  • aquí és on la conferència de premsa entra una dimensió desconeguda i en fase de descontrol;
  • Castro no està acostumat a enfrontar-se a preguntes incòmodes -demostra el seu disgust, sobreactua amb el gest tallant de la ma “y basta“- ni als auriculars que faciliten la traducció simultània.

Acaba la conferència amb el gest -fora de guió- de Castro quan vol alçar la ma d’Obama -buscant la imatge més icònica “de victòria” de la visita- gest que incomoda Obama, que defuig l’envit, per l’impacte i les conseqüències polítiques que hagués tingut aquest moment.

Les imatges del president Obama, en mànigues de camisa i paraigües, saludant cubans a peu de carrer, deixant-se fer fotos i vídeos i rebent el seu afecte; o el patit de beisbol de germanor, son algunes de les imatges que deixa aquesta visita històrica: el president proper, carismàtic i seductor.

Aquestes imatges volen ser la “resposta” a la visita que el 1960 Fidel Castro i la delegació Cubana fan a Nova York en motiu de l’Assemblea General de l’ONU. Després d’un inici d’estada conspicu i distorsionant, la delegació cubana s’instal·là a Harlem: un barri desestructurat de majoria afro-americana. L’elecció no era casual, aprofitar l’estada per guanyar-se l’afecte dels més fràgils a la revolució cubana: construir ponts i simpatia amb la comunitat afro-americana: “la lluita pels drets civils, l’alliberament i l’emancipació negra, també és la nostra“.

Aquesta decisió es convertí en tot un esdeveniment impactant: Harlem es va convertir en el centre neuràlgic i en el xup-xup de la ciutat de Nova York: delegacions internacionals, diplomàtiques, personatges de l’època i encuriosits van “ocupar” i descobrir Harlem i van visitar l’humil hostal on s’havia instal·lat la comitiva dels líders barbuts dels puros revolucionaris.

El clímax de la visita d’Obama és el discurs al Gran Teatro de La Habana per adreçar-se directament al poble cubà, les seves forces vives i representants de la societat civil cubana. Aquest discurs ha estat pensat i construït per ser a l’Olimp dels discursos presidencials. Arriba l’hora d’escenificar els missatges, la narrativa, les actituds i els gestos de l’ànima i el lideratge del president amb la mirada posada al futur.

Aquest discurs de La Habana té un germà gran: el de la Universitat d’El Caire (2009), adreçat al món musulmà. Ambdós volen superar conflictes rellevants, prejudicis i pors; ambdós volen construir confiança amb els respectius interlocutors; ambdós volen derrocar prejudicis i pors de cultures, realitats i universos diferents. La missió: persuadir i enamorar.

Acollir amb els braços oberts:

“I’ve made it clear that the United States has neither the capacity, nor the intention to impose change on Cuba. What changes come will depend upon the Cuban people.

And to President Castro -who I appreciate being here today- I want you to know my visit demonstrates u don’t need to fear a threat from US. I’m also confident you need not fear the different voices of the Cuban people, their capacity to speak, assemble, and vote for their leaders.

And I’ve always believed in what Martin Luther King, Jr. called “the fierce urgency of now” we should not fear change, we should embrace it.”

Reconèixer errors propis en primera persona:

“The blue waters beneath Air Force One once carried American battleships to this island to liberate, but also to exert control over Cuba. I have come here to bury the last remnant of the Cold War in the Americas. I come here to extend the hand of friendship to the Cuban people.

Before 1959, some Americans saw Cuba as something to exploit, ignored poverty, enabled corruption. And since 1959, we’ve been shadow-boxers in this battle of geopolitics and personalities. I know the history, but I refuse to be trapped by it.

What the United States was doing was not working. We have to have the courage to acknowledge that truth. A policy of isolation designed for the Cold War made little sense in the 21st century. The embargo was only hurting the Cuban people instead of helping them.”

Empatia:

“Today, like José Martí in his most famous poem “cultivo una rosa blanca”, as president of the US I offer the Cuban People un saludo de paz”.

Marti said, “Liberty is the right of every man to be honest, to think and to speak without hypocrisy.”

Just consider this fact about the US campaign: You had two Cuban Americans in the Republican Party running against the legacy of a black man who is President, while arguing that they’re the best person to beat the Democratic nominee who will either be a woman or a Democratic Socialist!!”

Ironia:

“There’s no secret that our governments disagree on many issues. For many years, President Castro has pointed out the flaws in the US system: economic inequality; death penalty; racial discrimination; wars abroad… That’s just a sample… He has a much longer list…”

Mirades compartides:

“The differences between our governments over many years are real and they are important. But we also need to recognize how much we share. We’ve been on different sides of conflicts in the Americas. But today, Americans & Cubans are helping th Colombian people resolve a civilwar.”

Reconciliació:

“I believe our grandchildren will look back on this time of isolation as an aberration, just one chapter in a longer story of family and friendship. So the reconciliation of the Cuban people -children and grandchildren of the revolution, and children and grandchildren of exile- it’s fundamental.

The recognition of a common humanity, the reconciliation of people bound by blood and a belief in one another that’s where progress begins.”

Declaració de principis:

“As President of the United States, I’ve called on our Congress to lift the embargo. It is an outdated burden on the Cuban people.

I’ve made it clear that the United States has neither the capacity, nor the intention to impose change on Cuba. What changes come will depend upon the Cuban people.

There’s still enormous problems in our society. But democracy is the way we solve them. That’s how we got health care for more of our people.”

Seducció afectiva i il·lusionant:

“In the US, it’s possible for somebody like me -a child who was raised by a single mom, a child of mixed race who did not have a lot of money to pursue and achieve the highest office in the US. That’s what’s possible opening debates within our own democracy allows us to get better.

I’m appealing the young people of Cuba who will lift something up, build something new. El futuro de Cuba está en manos del pueblo Cubano.

Understanding, listening & forgiveness. If the Cuban people face future together, young people of today will be able to achieve their dreams

We can make this journey as friends, and as neighbors, and as family together. Si se puede. Muchas gracias.”

De manera reiterada l’auditori cubà responia a l’ànima Obama amb calidesa, escalf i aplaudiments d’assentiment, assertivitat i connexió -tot això davant el president Castro i les màximes autoritats del PCC: “ens entenem, ens agrada el que diu, ens sentim identificats“.

La iniciativa i el coratge d’Obama amb Cuba -”responent Sí, la guerra és la diplomàcia dels febles, per això la nostra resposta ha de ser una altra“- ens reconcilia i ens torna a enamorar de la Bona Política. És útil, necessària i l’única manera de retornar la confiança entre les persones i la cosa pública. La -soft- diplomàcia pública és una bona eina de navegació segura en temps d’incerteses, pors, Trumps, violència, fanatisme, suïcides, crisis humanitàries, pobresa i misèria.

En canvi, la doctrina FAES sobre Cuba, inoculada i assimilada per la diplomàcia espanyola de torn, respon negativament i amb por a la pregunta provocadora “La guerra, la diplomàcia del feble?“. L’instint ideològic dels prejudicis guanyant la intel·ligència emocional. I de retruc l’Estat espanyol continua en el camí de la irrellevància internacional, renunciant a ser pont -no només amb la UE sinó també acollint i ajudant la diplomàcia vaticana- i un actor natural i facilitador en el canvi a l’Illa.

Catalunya té una oportunitat interessant per aprofitar el buit i la invisibilitat voluntària de la diplomàcia espanyola. Sabrà exercir com a facilitadora d’intercanvis i experiències, teixir iniciatives, inversions, oportunitats i vincles amb les autoritats de l’illa i les seves forces socials, culturals i econòmiques?

@aleixcuberes és creador i director d’ @ingenia_pro.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>