(Foto: La Vanguardia)

Identificar els parlaments com un camp de futbol, un escenari de guerra o un plató de programa telescombreria és un element que diu molt poc de la qualitat de la nostra cultura política. Això és el que ha passat en el debat d’investidura de Pedro Sánchez:

Hemicicles conformats per hooligans dividits en bàndols preparats per a l’exhibició excessiva de testosterona, els instints més primaire i la sobreactuació: crits, insults, faltar el respecte als adversaris, exageració dels gestos, punys enlaire, aplaudiments sonors, posar-se drets quan el portaveu propi torna a l’escó després de la seva intervenció -com aquells guerrers de l’Edat Mitjana que tornaven a Casa després de la batalla i les seves ciutats els rebien enmig d’ovacions i reconeixements.

Fins i tot els nous actors politics s’han deixat hipnotizar per aquests usos tan antics. La poca exemplaritat que “sus señorías” transmeten als seus propis fills, a la seva pròpia gent, als votants i a les noves generacions no és un llegat per sentir-se massa orgullós.

Quan intervé algú que no és dels nostres”, llavors no val la pena respectar-lo ni prestar atenció a la seva intervenció i arguments; o si convé se li treu/baixa el micròfon; com allò que es diu no “interessa”, és més important atendre altres “prioritats” com centrar-se en els dispositius mòbils propis.

(Foto: via GQ)

Per cert el llenguatge corporal de la bancada socialista enfonsada en els respectius escons, capcots amb els seus telèfons, mentre intervenia Pablo Iglesias, resumia en una imatge demolidora l’enorme dificultat i incomoditat en que els situaven els paraules del líder de Podem. No és d’estranyar llavors la reacció de pànic i a la desesperada de Sánchez utilitzant les víctimes d’ETA, contra Iglesias.

Molta testosterona, molt cor agre, pocs somriures, poc humor, poca empatia, zero alteritat i seducció en negatiu. Si vas a un investidura sense els vots necessaris garantits, el sentit comú diu que hauries de desplegar dots de seducció per intentar sumar noves adhesions i no omplir de retrets -a dreta i esquerra- el teu discurs per llençar-los amb ressentiment als adversaris

Fem campanyes per eradicar el bullying a l’escola, però als platós de TV, als camps de futbol i també a alguns Parlaments continua cada dia exhibint-se i hi ha cada dia persones fent-ne bandera.

Quan en un debat parlamentari s’utilitzen arguments de l’estil “abandonin les seres idees equivocades” referides als adversaris, aquest no és un debat d’alta volada, ni d’estadistes, ni molt menys de lideratges inclusius. Quan algú s’atorga la veritat absoluta, no hi ha espai per al diàleg, la pedagogia, ni per intentar establir un diagnòstic compartit, i molt menys encara explorar vies de solució.

El marc mental sobre el que Pedro Sánchez construeix la seva narrativa respecte Catalunya -”conflicte de convivència” demostra que el PSOE s’ha rendir davant l’estratègia de PP i Cs d’estigmatització de la diferència i abraçant la resposta de la força.

Per no parlar de la intimidació planificada i tolerada del scroll ambiental de l’hemicicle del Congrés dels Diputats: quan un diputat puja al faristol un rum-rum ambiental de la resta de diputats adversaris és el protagonista de les intervencions. Es vol debilitar l’actitud, la concentració, el missatge de la persona intervinent.

Curiós que Albert Rivera es queixés d’aquest soroll quan ell i el seu partit eren els impulsors i protagonistes d’aquest soroll al Parlament de Catalunya. El Congrés espanyol faria bé de voler semblar-se a Parlaments com el català, on el respecte exquisit conforma part de l’ADN essencial de la vida parlamentària.

La idea de substituir aquests hemicicles de la “guerra”, per uns parlaments que esdevinguin la “llar dels petons i les abraçades”, o de la intel·ligència, la saviesa i la seducció em sembla un concepte molt suggerent: bona política!

(Foto via El Periódico – PS1)

Construir una política més humana; visualizar un nou afecte públic o identificar política amb tendresa son elements que ens acosten a un horitzó on la política queda situada en una esfera més pròxima, que generaría més confiança i més útilitat per a les persones.

El gest de dues persones del mateix gènere -diputats- fent-se un petó als llavis al mig d’un hemicicle és “trencador”, sorpresiu i fins i tot contracultural -animant a superar l’expulsió de l’afecte de la vida pública, fent-lo surtir de la reclusión a l’esfera privada; afecte no equival a fragilitat, al contrari, sense afecte no es poden construir fortaleses.

Si es volia un gest valent i exemplar, hagués estat suficient amb una abraçada -sense petons als llavis- entre portaveus que pensen diferent:

  • una abraçada entre Pedro Sánchez y Mariano Rajoy;
  • o entre Pedro Sánchez y Pablo Iglesias;
  • o Pedro Sánchez y Joan Tardà…

Amb tota la discrepància sana; amb tota l’oposició a les ideologies respectives; amb tota la contundència diplomàtica… però sense trencar uns mínims de dignitat, respecte i afecte. Això seria un gest extraordinari de civilitat i obriria les portes a un canvi de cultura política sense precedents i valent.

Ara bé, si només tenim candidats de màrqueting; campanyes electorals inspirades en màrqueting; discursos plens d’eslògans de màrqueting; negociacions polítiques construïdes i emparades en el màrqueting, el postureig; i els gestos de la vida parlamentària només es fonamenten en el màrqueting… estem abocats a la “dictadura de la mediocritat“.

Obama tancava la cimera dels líders ASEA – Estats Units responent una pregunta sobre les possibilitats de Donald Trump d’arribar a la Casa Blanca. Deia el president sortint:

“… això de ser president és una cosa seriosa; no va sobre platós de TV, no va sobre -auto- promoció-, això no va de màrqueting…”

Quan la Política es redueix a la categoria de marca tot esdevé façana, aparença i fum. Darrera el màrqueting només hi ha buidor, manca de coratge i ganes de mantenir la política en l’espai de l’anècdota i la irrellevància. Els embolcalls atractius no son la resposta ni la solució per dotar a la política de recorregut, fonaments i profunditat. Sospirs i necessitat d’estar sota les càmeres i en els titulars de manera permanent, al preu que sigui, generen encara mes desconfiança.

Serveixi com antídot la intervenció del portaveu del PNB-EAJ, Aitor Esteban, continuador de la millor tradició parlamentària basca, inspirada en l’ànima jesuïta, i protagonitzada abans per portaveus extraordinaris com Erkoreka, Anasagasti o Arzalluz: (a partir de les 7 hores i 31 minuts)

“… aún no ensillamos y ya cabalgamos…”

Aquesta intervenció representa una mirada amb ànima de profunditat, reflexió, mirada llarga, rigor… en definitiva: BONA política i lideratge, aquella que supera el debat entre “nova” i “vella” política.

Conclusions del debat:

candidats -sotmesos a la “dictadura” del màrqueting-, no líders;

sense la cura de l’element personal, no hi ha espai per a la construcció possible;

manca d’exemplaritat.

PS 1: Que l’anècdota de la imatge del “petó” Iglesias – Domènech monopolitzi espais rellevants dels mitjans de comunicació ens indica que la missió educadora i facilitadora -per la que el gran públic es conforma idees i valoracions sobre el contingut i el fons dels diferents debats- no és una prioridad en les mitjans d’avui.

Les media son imprescindibles per ajudar a visualizar que també hi ha una BONA manera de fer política. Si només ens queden amb les anécdotes, el cercle vicios no es trencarà. 

PS 2: I si, Ciudadanos va marxar de l’hemicicle del Parlament de Catalunya per no condemnar el franquisme.

@aleixcuberes és creador i director d’ @ingenia_pro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>