Avís previel text no participa del #pressingCUP i està pensat des de la mirada positiva i el màxim respecte.

Per comprendre l’univers de les CUP cal tenir en compte:

a) la seva historia sempre ha transcorregut a les trinxeres i a les barricades; la seva anima és de resistència, de mobilització al carrer, de protesta permanent, de lluites socials, de reivindicacions: sempre han tingut al davant a qui enfrontar-se. És el seu ecosistema natural. Aquesta cultural política específica ajuda a explicar actituds defensives davant el poder, ja sigui en la seva forma de mitjans de comunicación, partits, institucions, governs, el món empresarial o financer;

(b) represenen la poètica de la utopia i del món ideal -que encara no existeix-: a voler la lluna, a somiar i canviar-ho, no els guanya ningú; és precisament aquí on son els més forts.

(el detall que els diputats volguessin mantenir un paper neutre a l’assemblea de Sabadell,

per no influir és tota una declaració d’intencions).

(c) son l’intent més agosarat d’acabar amb el vell sistema de partits: de retornar l’ADN honest a la vida pública i de posar llum, obrir finestres i oxigenar els despatxos -opacs- del poder

(quan proposen aixecar actes de les reunions negociadores amb JxS,

els seus interlocutors els miren com si fossin d’un altre món).

Com fer realitat els somnis? Aquesta és segurament la pregunta més interessane que envolta l’univers cupaire.

La setmana pasada, en un entrevista -imprescindible- a Radioterra.cat, en Francesc Ribera, regidor al govern de l’Ajuntament de Berga, exposava com s’enfronta a la presa de decisions tocant de peus a terra i entrant en conflicte amb la comoditat de la denuncia fácil des de l’oposició. La maduresa de les seves reflexions suposen una evolución cultural i política i un allunyament de la “puresa inmaculada” d’una generació política a qui no li tremolen les cames amb les contradiccions i les abraça com un actiu.

Tot i aquesta alenada d’aire fresc i d’oxigen polític -necessari- que representen les CUP, fruit de l’ànima de trinxera, mantenen unes actituds que s’identifiquen amb la vella política:

  1. les compareixences publiques sense preguntes: han copiat l’habitual model Rajoy-PP. No admetre preguntes és propi de models verticals, rígids, jerarquitzats i centralitzats (molt antics), quan l’ànima de la cup és tot el contrari és xarxa, descentralització, hortizontalitat on tothom hi te veu. Actitud enrocada, a la defensiva i es perceben enutjats: i aquí és quán el contrast amb les actituds d’en David Fernàndez o els somriures d’Anna Gabriel son molt evidents.
  2. la puresa conceptual de l’assemblea com valor últim i suprem: l’assemblea ho és tot, “tot ho fiem a l’assemblea…” però si al final l’assemblea no ho resort, la decisió vincolante final la prendrà exclusivament la direcció colegiada… com a la resta de partits vells amb qui es contraposa el model CUP. L’assemblearisme té límits importants: quan cau el barri del Carmel, o hi ha una massacre de terror com a la Sala Bataclan de París, s’han de prendre decisions en temps real, i l’assemblea no té encara aquestes respostes.
  3. Aquests dies hem sentit molt allò de “preservar l’organització –el partit”- com si es tractés d’un bé sagrat a protegir. Avancem cap a un model relacional i una cultura política on les eines d’influència social -partits, sindicats, organitzacions…- i les seves estructures seran cada cop més fràgils i menys rellevants; mentre que les persones i les causes assumiran tot el protagonisme d’unes eines d’intervenció més dinàmiques i flexibles. Els partits ja no son importants, les persones electores ho han decidir amb contundencia -i en el futuro encara ho faran més: Unió, Iniciativa o UPyD eliminades del mapa polític; CDC anuciant refundacions que no es materialitzen, será la següent a passar del microscopi; i C’s, un partit pensat per governar, pot esdevenir anècdota i seguir les passes del partit de Rosa Díez si no pot demostrar res més – l’operació Ciudadanos és l’esforç publicitari fallit més important de l’estat…

Repensar amb cura aquests elements, que afebleixen el seu pedigree de puresa i de transformació, seria una decisió coherent.

L’escenografia de les compareixences de premsa al Parlament visualiza clarament la cruïlla estratègica a la que s’enfronta la CUP. Amb una intenció d’innovar i amb la voluntat lloable de visualitzar un nou estil de comunicar més pluralista ens trobem:

  • intervenen diferents portaveus en la mateixa compareixença de manera espontània;
  • mentre parla el portaveu, la resta del grup parlamentari que acompanya, parlen, xiuxiuegen i es riuen entre ells, mostrant una actitud poc respetuosa amb el seu company/a portaveu, com si el que fan fos només una anècdota, una pèrdua de temps i tingués poca importancia. La percepció és de manca de rigor i disciplina. Una altra evidencia que demostra la seva desconfiança respecte dels mitjans de comunicació;
  • aquests elements afavoreixen que el seu missatge es distorsioni, es dilueixi i perdi eficàcia: les formes ofeguen el fons.

És cert que el gruix dels seus militants no s’informen a través dels mitjans generalistes: el contacte directe amb les eines digitals i les assemblees és la seva prioritat; per tant si la CUP NOMÉS  vol continuar adreçant-se als 3000 i escaig militants que van anar a Sabadell: aquest model funciona. La pregunta és si aquest mateix model és útil per a les més de 330.000 persones electores i per als futurs votants potencials. La resposta és en clau estratègica:

utopia vs. realisme;

trinxera vs. contradicció;

resistència vs. govern;

defensiva vs. ofensiva;

protesta vs. proposta;

militants vs. electors;

passat vs. futur.

La resposta sembla molt clara, de fora estant…

@aleixcuberes és fundador i  director d’@ingenia_pro

Tagged with:
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>