(Foto: Jordi Borràs)

 

El fet que Catalunya hagi estat -i sigui- territori natural de pas, hagi perdut les guerres més decisives, i hagi hagut de construir la seva ànima d’intercanvi i comerciant -no estem geopolíticament localitzats en cap zona rica en recursos naturals fòssils-; aquests fets ha facilitat que la nostra cultura política incorpora de serie el gen de la negociación i el pacte.

I malgrat suspendre deficientment aquest darrer trimestre l’assignatura de “negociació política” entre JxS i la CUP, i la percepció que van deixar els governs d’esquerres a la Generalitat (2003 – 2010) -encara no ha passat prou temps per superar mirades sectàries i partidistes al respecte- a Catalunya hi ha un dels pocs “sentits d’estar”: el de la transacción i l’acord:

  • els ajuntaments més grans del país van viure la represa democràtica amb grans pactes transversals;
  •  durant 27 anys el país l’ha governat la coalició de partits: CiU;
  •  o les institucions supramunicipals -Diputacions i Consells Comarcals- no s’expliquen sense el consens dels grans pactes.

 

En canvi a l’Estat, els resultats del 20D aboquen a un terreny desconegut a les elits tecnòcrates que sempre han manat amb independència de si governaven els que s’autoanomenen vermells o els blaus post-autoritaris. Als despatxos de l’alt funcionariat de l’estat només hi ha hagut una cultura de poder exemplificada pel model vertical i jeràrquic del “ordeno y mando”.

El nou escenari espanyol passa per una grosse coalition a la l’alemanya, pacte d’esquerres amb la influència de la perifèria o bé eleccions anticipades. Malgrat els interessos d’estat compartits àmpliament entre els “homes de negre” dels vells partits -veurem què passa amb Podemos- no hi ha una cultura d’entesa entre adversaris. Està per construir encara. L’instint imperial de l’estat encara viu un simple fet com és el d’asseure’s a la taula per conversar, com una derrota i una rendició: serveixi com exemple el debat cara a cara “Margallo – Junqueras” i les reaccions dels centres de poder de la capital del reino.

 

Els negociadors catalans i espanyols comparteixen un tret comú: tant uns com els altres farien bé de deixar-se ajudar i acompanyar per l’ “Observatori dels Governs de Coalició” impulsat pels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu  (UB) pot facilitar-los la feina i assolir amb èxit les negociacions apassionants.

 

(Foto: eldiario.es)

Si tornem a Catalunya, quines lliçons podem aprendre de cara al futur en les negociacions polítiques? Què podem demanar als reis per als futurs negociadors? Identifiquem 4 elements essencials:

  • 1. Una negociació no és un competició de força ni una exhibició d’halterofilia; fent pressing i bulllying no es facilita l’acord, al contrari, enroca a les parts encara més; s’abona la desconfiança; la distància emocional es fa més gran i es possible que es trenquin ponts:

Dimarts en la seva compareixença, el president Mas fou inusualment dur amb les CUP. Però tot sembla indicar que més enllà de les noves eleccions, els pactes tornaran a ser necessaris, les majories absolutes no tornaran en molt de temps. Per tant, la contundència i la duresa d’avui, et pot dificultar el diàleg de demà.

 

  • 2. El marc de negociació pot tenir dues ànimes:
  1. La de la imposició; aquí hi podem incloure el model JxS – CUP; bullying, amenaces, retrets, ressentiments, filtrar reunions i rondes negociadores;…
  2. La de la construcció de complicitats i la seducció: somriures; afectes; abraçades, alteritat… Aquest segon és més lent, costa més, és més artesanal i cal tenir un sensibilitat especial per teixir-lo, però és el que donarà millors garanties i resultats.
  • 3. Diumenge quan es va saber la decisió final de la CUP, alguns -inspirats per certs despatxos- van literalment embogir i van començar a escopir bilis radioactiva,  denigrar i menystenir en clau masclista a diputades del Parlament. Encara tenim pendent la construcció de cordons sanitario de seguretat per aïllar i estigmatizar conductas vergonyants com aquestes. La civilitat continua sent encara un element important pedent.

Tal i com hem suspès l’assignatura de “negociació política” d’aquest darrer trimestre, a l’assignatura de “respecte a la veu discrepant“, hem tret un Molt, molt, molt deficient.

Al vaixell que ha de salpar cap a Itaca, no arribarà enlloc si els tripulants, els passatges i els co-capitans es barallen. I més encara quan hi hauràs de tornar a seure a la taula, dialogar-hi i acordar.

A la veu discrepant se l’acull, se la comprèn, no se l’estigmatitza. Perquè si entre els convençuts ens tractem amb aquest “amor”, com ho farem per convèncer les persones que dubten o que tenen reticències rellevants?

Si volem ser més del 48% no podem prescindir d’Antonios Baños: coherència, dignitat, formes suaus i dolces, mai una mala paraula, un gest lleig, pocs retrets. Menys “mesianisme” i més Baños.

 

  • 4. Poc “jo-jo-jo” i molt “nosaltres” és una bona fórmula; Si el viatge a Itaca depèn només d’una persona, demostra que potser el procés encara no gosa de prou bona salut. Som en el temps del cooperació, de compartir, dels co-lideratges. Els unipersonalismes son un element del passat.

 

Per tant:

1. Stop bullying;

2. Construir complicitats i convèncer;

3. Estigmatitzar actituds radioactives i alt sentit de l’exemplaritat;

4. Acollir i abraçar la discrepància;

5. Superar els hiperlideratges: cooperant i compartint.

 

En definitiva es tracta de superar el model relacional de la imposició que ha inspirat el partit català del bullying (per auto-protegir-se de les seves pròpies por). Si el sobiranisme vol tenir encara més força, cal continuar sumant i incorporant veus i accents diferents. Això no s’aconseguirà si no es substitueix el pressing enfadat per la seducció dels somriures i la complicitat.

 

Alguns savis ens assenyalaven el camí:

- “Estima’ls a tots, confía en una poca, no facis mal a ningú.“, William Shakespeare.

- “Negociar vol dir aconseguir, fer aparèixer el millor del teu oponent.“, Marvin Gaye.

- “La capacitat de negociació no és només entendre perfectamente en qué crees, quins son els teus valors i els teus interessos vitals, sinó que per ser un bon negociador, has de descobrir qui hi ha darrera la persona que tens asseguda a l’altre costat de la taula.“, Madeleine Albright.

@aleixcuberes és consultor de Comunicació Pública i fundador i director d’@ingenia_pro.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>