Equip gran o equip de llegenda?

On 11 December, 2015, in Blog, Catalunya, Comunicació, Lideratge, by Ingenia

 

Amb l’arribada de Luis Enrique a la banqueta del Barça s’ha anat socialitzant i fent-se habitual un gest que fins ara no associàvem amb la cultura, ni el model i tampoc l’Ànima Barça:

Durant els partits: entrenador, staff tècnic i jugadors quan s’adrecen i parlen els uns amb els altres es tapen la boca.

 

Fins ara era una imatge habitual en política; sobretot en les darrers legislatures al Parlament de Catalunya i al Congrés de l’estat. Els il·lustres diputats creien que el fet d’exhibir-se pels plenaris amb un telèfon a l’orella i una ma tapant-se la boca, els donava més aura de persona rellevant, influència i importancia.

El sentit comú i la realitat han fet adonar als diputats de l’absurditat d’aquesta conducta; aquest gest genera rebuig i fa que la distància afectiva amb les persones electores, sigui cada cop més important. I més encara cuán avui existeix una demanda generalizada i compartida de transparència i d’unes noves formes i fons en política. El que emana i trascendeix d’aquest gest és:

  • opacitat;
  • voluntat d’amagar;
  • bloqueig del procés natural de comunicación;

 

Pares, pedagogs, mestres i expertos identifiquen els nens petits com les persones que es tapen la boca de manera reflexa cuán han dit alguna mentida.

Tornant al futbol i al Barça de Luis Enrique, és comprensible:

  • la necessitat de discreció sobre elements sensibles tàctics i estratègics del sistema de joc de l’equip i la seva evolució per no  donar pistes i avantatges als adversaris;
  • que el director de l’orquestra vulgui aïllar als seus jugador quan els adversaris posen l’equip contra les cordes al cap i que  no trascendeixin les mancances, les fragilitats o els talons d’Aquil·les del propi sistema de joc, la posició o el rendiment dels jugadors;
  • que guanyar ho és gairebé tot en l’espora i el negoci en que s’ha convertit el futbol

 

Tot això ho entenem, però:

si en el fons -guanyar- és rellevant, la manera com ho fas -la forma- marca la diferència entre els equips grans i els equips de llegenda.

No se’ns feia estrany veure a Xavi, el cervell, la intel·ligència i la visió de l’equip parlant amb els seus companys d’equip tapant-se la boca…? Aquestes gestos no faciliten ni tan sols las jugadors construir la seva reputació.

 

El gest de tapar-se la boca no és coherent ni reconeixible amb el Barça que ens ha ensenyat a tenir més autoestima, a confiar amb el talent de casa, a evolucionar el sistema de joc a nivells d’excel·lència, bellesa i fins i tot -per alguns- art.

L’obsessió -darrera aquest gest- per exercir un control absolut dels missatges, les indicacions o les paraules entre entrenador, staff tècnic i jugadors és:

  • poc pedagògica -quin missatge estem enviant als nanos petits que s’ho miren des del camp, o els jugadors de categories inferiors del club….?
  • i és més identificativa d’altres estils de lideratge d’equips i de cultures esportives que es queixen quan perden, que assenyalen els àrbitres i fan el ploramiques.

El gest esdevé un punt feble i fràgil de l’equip, que l’allunya de l’excel·lència, d’enamorar, de seduir. no facilita genera cap clima de confiança ni de connexió.

 

Imaginem que a un amic nostre hi ha una noia que li agrada molt. Li proposa compartir un teatre, i després van a sopar. Si durant el sopar el nostre amic  només està pendent del mòbil, es queixa tota l’estona, no és amable amb les persones que l’atenen i li porten el sopar, o només vol aparentar i exhibir-se davant la noia, aquesta noia especial ràpidament fotrà el camp o demanarà a les seves amigues que la vinguin a rescatar.

 

Per tant, hi ha gestos que ens juguen a la contra, no ens fan crèixer i ens allunyen de l’excel·lència i l’exemplaritat. Però també hi ha gestos que enamoren, sedueixen i ens fan crèixer afectiva i emocionalment. 2 exemples relacionats amb l’esport:

1. La final de la Champions de 2011 Barça – Manchester United; la imatge d’aquella final fou el Barça campió homenatjant els jugadors i entrenadors del Manchester fent-lis un un túnel de reconeixement, abans de recollir la copa, Barça aplaudint els adversaris. Aquesta imatge va donar la volta al món.

Aquell dia molta gent del Planeta va sentir admiració i orgull de pertànyer al Barça; es va sentir identificada amb una manera exemplar de ser i de guanyar. Aquell gest va fer que el Barça enamorés, seduís encara més.

 

2. Si ens traslladem a la lliga de bàsquet professional nord-americà (NBA) dels 90s; dues estrelles Magic Johnson, dels Lakers de Los Angeles i Isiah Thomas, dels Pistons de Detroit; molt bons amics, que malgrat ser adversaris a la pista, cada cop que s’enfrontaven es feien un petó abans de començar el partit, com a símbol de respecte, admiració i fair-play.

Davant la força i la intel·ligència, la tendresa, l’afecte i el reconeixement d’un valor superior: l’amistat per sobre de la rivalitat. Aquests gest els definia no només que grans jugadors, sinó com a llegendes.

 

Noms ilustres han reflexionat sobre la grandesa:

Shakespeare: “Alguns neixen grans, altres aconsegueixen la grandesa, i alguns tenen la grandesa per sobre d’ells.”;

José Martí: “Altres personalitats famoses, parlen molt i fan poc, s’evaporen molt aviat. L’acció és la dignitat de la grandesa“.

Marianne Williamson: ”No hi ha res que alliberi més la nostra grandesa, que el desig d’ajudar, el desig de servir”.

Hi ha gestos i actituds que et fan més gran, et fan transcendir, que generen identificació i complicitat i gestos i actituds que et fan més petit.

 

Luis Enrique, podria reflexionar si la utilitat d’aquest gest suma més o resta; si és coherent amb l’Ànima el Barça i si l’engrandeix, el dignifica, sedueix i enamora. Aquesta és la diferència entre els equips grans i els equips de llegenda.

 

Si el nostre amic és capaç de sorprendre la noia especial del teatre amb un petit test, una actitud genuïna o una experiencia suggerent, potser serà la mateixa noia que després del sopar proposarà compartir uns cocktails a la terrassa de moda del moment, o fins i tot -sense que es noti- farà saber si aquella nit es pot quedar a dormir a casa del nostre amic. Ell, mantenint la compostura la mirarà fixament i li dirà: “d’acord, quedat a dormir, però només amb una condició, que demà al matí em permetis que et prepari l’esmorzar… i que ens tornem a veure ben aviat!”.

@aleixcuberes és director d’@ingenia_pro.

Tagged with:
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>