El PM Rajoy va entrar al debat amb les expectatives més baixes i en va sortir reforçat i sense despentinar-se. La narrativa -íntegrament llegida, anècdotes incloses- fou la més partidista i menys institucional que es recorda. Rajoy i el seu equip no desitjaven ni afrontaven un debat -els continua incomodant-; aspiraven a reconnectar amb el seu electorat -orfe de referents en aquests mesos governamentals i setmanes barcenescas. I ho van aconseguir utilitzant:

  • un primer minut entrant al moll de l’òs, passant ràpidament als indicadors i senyals de fum que comencen a assenyalar un futur canvi de tendència, acompanyats de la consegüent anàfora “pero no es suficiente“. A partir d’aquí, el marc desitjat: la construcció d’una realitat que no reconeix una majoria social del carrer, “Espanya anirà bé”;
  • Posant èmfasi en el seu deure per sobre de la seva credibilitat alhora de prendre decisions difícils, traient pit del molt que s’esforça i treballa i es va assenyalar ell mateix com el gran referent, guia i estadista europeu que sap quin és el camí necessari;
  •  la tonalitat repetitiva de sempre, amb recursos marca de la casa com “los españoles no son niños” i amb algun gest sobre la voluntat d’inspirar i transcendir: “los españoles hemos conquistado la posibilidad de plantear  nuestro futuro” una construcció totalment buida i sense ànima reconeixible;
  • Per rematar la jugada, havia de donar arguments emocionals als seus perquè tornin a tancar files assenyalant als antagonistes del debat: l’herència rebuda, altre cop; l’adversari “Pérez” Rubalcaba; i “aquells que volen trencar la convivència“, amb actituds molt poc diplomàtiques respecte grups més “petits” i més ideològicament oposats al grup majoritari;
  • Obviant el termòmetre social; passant de puntetes sobre la corrupció; amb algun brindis al sol i amagant assumptes dels quals l’opinió pública busca respostes: Bárcenas i les actituds i “negocis” de la Casa Reial.

A banda de les 21 interrupcions eufòriques del discurs per part de la bancada popular, veurem si el missatge es capaç de connectar amb la seva audiència (els seus votants). De moment no la va mirar als ulls, va fer zero autocrítica i l’ànima, la passió i la força es van deixar per més endavant -potser.

Com a líder de l’oposició Rubalcaba, abans de començar el debat, tenia al PM Rajoy més fràgil i aïllat conegut fins ara. Però aquell aspirant, amb la força de l’oratòria d’altres ocasions, no va pujar a l’estrada. Va fer autocrítica. Es va fer petit només començar. El seu discurs estava totalment construït per recuperar les banderes més sensibles per a les persones del carrer, de les que el PSOE s’havia allunyat durant la darrera etapa a la Moncloa. La intervenció fou desendreçada – els eixos centrals no van quedar ben definits ni estructurats- nerviosa i interrompuda.

El soroll ambiental era dur. La bancada popular és experta en aquest “assetjament escènic” que controlen a la perfecció. Ho van aconseguir especialment amb el llavors aspirant Josep Borrell, a qui van aconseguir interrompre, alterar i en última instància anular el seu discurs -tècnic. Aquesta actitud, que diu molt de la cultura política espanyola, no es permetria a Westminster, encara menys al Bundestag, tampoc a la Cambra de Representants dels Estats Units. Una llàstima que la presidència de la cambra no exerceixi com a tal garantint uns mínims ètics.

L’equip Rubalcaba coneixent les actituds de la bancada popular hagués pogut preparar la intervenció amb les mateixes condicions “ambientals” i preveure possibles “respostes” i sortides.

Però a la debilitat escènica se li suma una d‘argumental: el discurs de Rubalcaba va situar la “pilota” a l’alçada perfecta perquè Rajoy la rematés a plaer a porteria buida, apel·lant a l’etapa del PSOE al Govern. Amb això en va tenir suficient per desmontar el discurs del cap de l’oposició. La bancada socialista -excepte Carme Chacón- intentaven traslladar ànim i forces al seu portaveu amb -una altra vegada- els estèrils i anti ètics i anti estètics aplaudiments.

Per acabar d’”ajudar” el líder del PSOE i “donar suport” al seu missatge, el PSC va voler contribuir -tapant la seva invisilidad i inutilitat social permanent- a la causa, amb una petició d’abdicació del monarca. Tot plegat una mica extraterrestre.

No va ser un bon debat per al líder de l’oposició.

Duran i Lleida va escenificar el missatge matisat de CiU -formes i fons- en funció de si es tracta d’un discurs a Barcelona o a Madrid. Una altra vegada el “escolta Espanya” -precisament una actitud cada vegada amb menys partidaris a Catalunya. La distància del discurs del president Mas amb el del líder d’Unió és cada cop més important. En aquest debat no hi va haver xoc amb el PM Rajoy: la idea era restar dramatisme i tensió.

Izquierda Unida, va moderar “una mica” les formes. No va cridar ni va escenificar cap performance, com acostuma a fer. Joan Coscubiela també va suavitzar el to, malgrat buscar una tensió absurda amb el president de la Cambra arribant a la foto finish.

Rosa Díez, no tan “cridanera” com en altres debats, tenia com a missió erigir-se encara més com a alternativa viable al PP i de rebot al PSOE. El seu posicionament respecte de les tensions del model territorial, fou més contundent que la pròpia actitud del PM Rajoy i es va voler situar com a referent l’esquerra oposant-se frontalment a la reforma federal de la constitució, que havia proposat Rubalcaba.

Rajoy, sabent que havia guanyat el cara a cara amb el líder de l’oposició, va estar més tranquil i relaxat, sense abaixar la guàrdia i dominant en tot moment el debat amb la líder d’UPyD.

Aitor Esteban, va ser un gran receptor de la torxa que li passaven Anasagasti i Erkoreka com a portaveus, tot i el seu posat i to més seriós, amb un ritme més lent, va mantenir la intervenció del Grup Basc (PNB) com de les més ben construïdes i les que més s’assemblen al parlamentarisme britànic. L’intercanvi amb Rajoy va ser suau i respectuós.

El PM Rajoy i el president de la Cambra guanyarien molta més “presidencialitat” si aconseguissin ser més respectuosos -en les formes i en el fons- amb els més ideològicament oposats. Fer-se el fort o el pinxo amb els “petits” (Amaiur, Esquerra i el Bloc) denota una actitud d’excessiva testosterona que no ajuda a transmetre una percepció positiva del parlamentarisme espanyol entre la ciutadania.

En definitiva, el PM Rajoy va sortir-ne victoriós, sense despentinar-se, i va passar còmodament el temps més fràgil que se li coneix des que va entrar a Moncloa, sense oposició ni alternativa sòlida davant.

@aleixcuberes es consultor d’@ingenia_pro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>