Com arriben els partits al “Debate sobre el Estado de la Nación”?

 

Segurament arriben en el moment de més desconnexió emocional i distancia moral amb el carrer que mai han viscut abans. Les actituds de l’anomenat “partit alfa” (Enric Juliana): arrogància; enrocament i excessiva testosterona i soroll semblen haver contagiat -gairebé- tot l’arc parlamentari.

 

La gravetat, el malestar i la tensió del carrer -malauradament- no trobaran respostes ni antídots en el debat que comença en unes hores. L’ecosistema ambiental passa per la crispació a flor de pell, els crits i un “talante” oblidat. Serveixin d’exemple aquestes imatges:

 

 

No es tracta d’atribuir unes actituds a un únic partit. L’antic president del Congrés, hagués reaccionat de la mateixa manera. Molt trist. La cultura política espanyola continua sent primitiva i molt primària.

 

Contrasta aquest “savoir faire” amb el que passa a una societat -tan propera geogràficament i alhora tant desconeguda- com la portuguesa. Sembla que allà l’acceptació i el respecte de la discrepancia en la institucionalitat és més digna, moral i afectiva:

 

Ens queda tant per aprendre…!

 

 

Què acabarà sent el DEN 2013?

Ofensiva d’acusacions, guirigall i aquella escenificació absurda d’aplaudiments hooligans quan el líder respectiu acaba una intervenció o li posa el dit a l’ull a l’adversari.

 

Per al Primer Ministre Rajoy i el seu equip el debat no és una oportunitat per canviar de narrativa, aturar el cop del desgast i començar a construir de nou; és més aviat un “tràngol -un mal- que cal passar com més aviat millor“. Tot allò que significa exposar el líder equival a fragilitat i perill. Per tant és d’esperar que l’ànima reconeixible del discurs hi siguin actituds d’enrocament, aïllament i tancament de files: a la defensiva i en mode “gestió i control de danys” ON. Cap idea nova, pocs anuncis. Es tracta de guanyar temps com sigui.

L’afer Bárcenas sobrevolarà tot el debat. No sembla una decisió coherent repetir l’estratègia de la compareixença davant el Comitè Executiu del partit el passat 2 febrer. Mirar cap a una altra banda quan el tsunami del descrèdit i la corrupció avança seria una actitud poc valenta.

Tot i que encara falten més de dos anys i mig de legislatura, el desgast del president i el seu executiu sembla transitar sense frens. La Moncloa continua a l’espera que la segona part de la legislatura permeti recuperar indicadors econòmics, certa pau social i l’alleugeriment de les dificultats. Però les sorpreses que arribaran sobre l’afer Bárcenas i la creixent tensió interna ho comprometen tot.

Si el primer ministre Rajoy continua amagat al búnquer, serà en va qualsevol intent de construir credibilitat i confiança al seu voltant. La reputació del primer ministre a data d’avui indica que Mariano Rajoy no serà candidat al 2015.

No s’espera cap gest cap a Catalunya, al contrari: sembla que pot ser l’escut on el líder popular busqui seguretat i refugi.

 

 

Pel que fa al PSOE:

Que l’oposició no sigui capaç d’articular un discurs que connecti i empatitzi amb els moviments socials diu molt del moment polític que viu aquesta oposició. La irrupció del moviment personalitzat per Ada Colau al Congrés la setmana passada representa la visualització de la desconnexió de l’oficialisme amb el carrer.

El PSOE continua buscant referències sòlides a partir de les quals construir un nou lideratge, unes noves actituds i una nova narrativa de futur. També la social democràcia espanyola és sabedora que ha amortitzat els seus lideratges.

Veurem la intervenció de Rubalcaba: el to, l’actitud, el discurs, cops d’efecte. Tot allò que sigui fer més del mateix és una derrota. Tot allò que sigui no parlar de les persones del carrer és una victòria per al PP. Es demanarà perdó per l’abandonament de les causes ideològiques del passat? Hi ha possibilitat per sorprendre i innovar?

 

CiU i el PNB exerciran de portaveus dels respectius governs i serà interessant observar els contrastos entre el “possibilisme” d’en Duran i Lleida i el tradicional l’estil made in PNB -”Anasagasti i Erkoreka”- de la ma del nou portaveu Aitor Esteban.

 

Pel que fa a les -amb tot els respectes- folklòriques:

L’Esquerra Plural, UPyD i també Esquerra Republicana cridaran quan més referències, sensatesa i empatia requereix el moment. (M’agradaria equivocar-me). IU busca visualitzar la manca d’alternativa del PSOE. Rosa Díez, les contradiccions del PP.

 

 

Per a què hauria de servir el #2013DEN?

 

  • Per fer autocrítica: la vella política no està donant el millor exemple.
  • Per forjar respostes i compromisos -comuns i contundents- ètics i morals contra la sensació d’impunitat dels que abusen de la seva posició.
  • Per articular una alternativa amb la mirada posada a Europa contra l’anèmia de l’austeritat, que provoca patiment, exclusió i misèria social.
  • Per demostrar a les persones que hi ha una altra manera de fer Política: intel·ligent, seductora, respectuosa amb les persones, generosa amb els adversaris, autèntica, profunda, generadora de consensos; sense cridòria, sense revengisme ni posar el dit a l’ull.

 

 

@aleixcuberes és consultor d’@ingenia_pro

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>