El president del Barça Sandro Rosell i la seva junta directiva compliran 2 anys de mandat el proper juliol. El club està fent història com mai l’havia fet. Els seus valors i la filosofia, l’esperit de la Masia, convertir el futbol en bellesa i en art, la intel·ligència emocional del seu tècnic, la capacitat d’esforç dels jugadors sedueixen al Món sencer. No només la samarreta és un símbol en llocs del planeta tant distants culturalment com Nova Zelanda, Egipte, Sud-Àfrica, Marroc, Brasil o els Estats Units sinó també que s’imposa entre els petits als parcs i carrers de Madrid.

Els resultats i l’èxit esportiu asseguren la pau social del club i del famós “entorn”. Malgrat aquesta situació d’exquisidesa, el president Rosell no acaba de trobar el seu rol presidencial que encaixi i se sumi a l’engranatge perfecte de la Institució i sovint les seves intervencions públiques no sumen ni amb l’entrenador, ni amb els jugadors.

Durant la llarga pre-campanya, la campanya i en els dos primers anys de mandat el president Rosell ha volgut construir la seva imatge pública situant-se a l’extrem oposat dels excessos -declaratius, socials, pressupostaris, ideològics i també personals- de la presidència i de l’estil Laporta. No era difícil aconseguir-ho.

Malgrat aquest posicionament contundent i clar, la construcció de la imatge presidencial continua sent molt fràgil. Sandro Rosell no és feliç davant els micròfons, les càmeres ni en les intervencions públiques. La incomoditat i la inseguretat que li generen les compareixences públiques arriben a l’espectador i es tradueixen amb un llenguatge corporal tens, a la defensiva; una col·locació de missatges imprecisa, dubitativa, a vegades il·lògica, que no és clara ni està interioritzada o reflexionada en clau estratègica: declaracions desafortunades, sortides de to, relliscades…

Sandro Rosell vol que l’estimin, s’esforça, vol agradar a tothom i fuig de la confrontació. No es defineix, no ha explicat qui és, què vol i on vol anar -generant buit i ombres- deixa que el defineixin. Davant la seva renúncia a liderar i a explicar el seu relat, el seu somni, la seva estació d’arribada només reacciona i va a la contra, sempre a la defensiva.

El resultat és una presència pública cada cop més debilitada, vista des de l’entorn del propi president amb més desconfiança i una distorsió amb el moment dolç que viu el Barça. Contrasta doncs el desencaix del president en l’harmonia i la felicitat que genera la pròpia institució.

Un repàs als moments més rellevants de seva presidència Rosell ens poden donar una mirada i una aproximació més exacta:

- El patrocini de Qatar Foundation i l’afebliment indirecte del missatge i els valors que representaven UNICEF: els silencis; declaracions desafortunades sobre la vida dels qatarians/es o els informes d’Amnistia Internacional; no afrontar ni liderar el debat, no defensar ni amb força ni convicció ha provocat que s’hagi guanyat el debat a l’assemblea de compromissaris, però no s’hagués guanyat el debat més important: el debat moral i dels valors. Més encara quan el president reacciona de manera revengista al saber-se el resultat de la votació.

- El soroll i la rumorologia que acompanyen els afers professionals del president que arriben de Brasil: els defuig, no vol enfrontar-s’hi, no vol posar-hi llum, poca transparència, silenci. Mostrant actitud hostil i voluntat poc col·laboradora al respecte, situa Rosell en una posició de debilitat i podria ser el seu taló d’Aquil·les en el futur, a mesura que avancin investigacions o es filtrin informacions -de manera interessada o no. Altre cop l’actitud defensiva i a la contra.

- En els moments en que el Barça és acusat, linxat i assetjat per l’establishment esportiu i mediàtic espanyol (atiat des d’uns despatxos i uns altaveus públics d’un color molt concret) amb acusacions i insinuació de guanyar extra esportivament jugant brut i fent trampes; de favoritismes arbitrals i altres escàndols de dopatge -(observi’s la reacció davant les acusacions de dopatge al Barça i la sàtira dels guinyols francesos sobre el dopatge dels esportistes espanyols: una és qüestió d’estat, l’altra no), doncs en els moments en que la Institució, la massa social i la defensa dels valors del Barça, necessitaven més la figura i el caràcter del pare protector més contundent -a l’estil Laporta-, el president Rosell va optar pel silenci, per mirar cap a una altra banda o el seu posicionament fou fràgilment conciliador i amb poca credibilitat.

Com hagués reaccionat qualsevol altre president de club de l’el·lit mundial davant acusacions, calúmnies i campanyes destructives? Per què el president no va estar a l’alçada?

L’entitat es va mostrar indefensa, sense lideratge ni govern i fou l’entrenador -altre cop, qui va haver d’erigir-se en el seu defensor més creïble.

- Les imatges complaents amb el president Florentino Pérez tampoc ajuden:

- Caure en el parany del Punto Pelota, més groc i sensacionalista, d’Intereconomia al retirar-li les acreditacions de premsa, contribueix a generar soroll i tensions innecessàries alhora que desenfoca el joc de l’equip i la seva recuperació, els valors i el que simbolitza i quedi en un segon pla.

Pot no agradar l’ADN, l’estil i tot el que genera Intereconomia. Però una cosa és això i l’altra és situar-los en el paper de víctima. Com el cas del president Obama quan vetà la Fox per informacions imparcials, sectàries i falses. Obama va rectificar i també ho farà el club. Hi havia altres maneres de senyalar les línies vermelles que no es poden trepitjar: quan el Barça guanyi la Lliga i la Champions cal convidar a seure a primera fila de les celebracions al director de Punto Pelota. La resta és donar arguments i victòries als adversaris conspiradors. Intereconomia i Mourinho son oportunitats d’or pel Barça per demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera i guanyar el cor i la ment de les persones.

En definitiva, un club que viu la glòria de la història, que es reconegut i admirat arreu del planeta, però amb un president que busca el seu lloc i no el troba.

Tenint el mestre de tots els referents a casa, com és que el president Rosell no suma, no construeix, no aporta valor afegit al projecte? No cal que faci ombra a l’entrenador? No cal que es ruixi de cava en locals nocturns de la ciutat. El lideratge moral i emocional indiscutible correspon a Pep Guardiola.

Seria una bona idea redefinir la construcció de la imatge pública del president. No es tracta d’ell, sinó del projecte que està fent història. Un modest segon pla per al president Rosell, que surti a escena en els moments de necessitat, per protegir la Institució davant la tempesta o per reforçar els seus grans actius: valors, entrenador, jugadors i massa social; reforçant la seva comunicació, accessibilitat i transparència. La figura de la referència, la del far al que tothom mira quan som al mig del mar, de nit, hi ha tempesta i no tenim eines de navegació o la del guardià, el protector, el que fa que els jugadors, l’entrenador i la massa social siguin intocables serien models en el que es podria inspirar el seu equip.

És encertat que els vicepresidents Vilarubí i Bartomeu tinguin cada cop més protagonisme. Crear la sensació d’un equip a l’entorn de president i jugar la carta de la pluralitat -no un president amb un equip- és un bon marc referencial.

A banda que de no recular en els valors i la filosofia del club; que l’entrenador renovi; que continuï el millor jugador del món; que els nous talents de la Masia continuïn donant oxigen i vida al primer equip, que el president aporti i construeixi en positiu, farà que el projecte sigui encara més fort i invencible.

Enllaços:

-  Entrevista de Sandro Rosell als Matins de Televisió de Catalunya.

-  Entrevista de Sandro Rosell a l’Àgora de Televisió de Catalunya.

-  Entrevista de Sandro Rosell a Al Jazeera Sports.

Follow @aleixcuberes